El sud-oest de Castella-Lleó i el nord d’Extremadura són dos territorisde clima mediterrani, amb grans extensions de prats tacats de roures i alzines, normalment poc espessos, sovint ocupats per xais, toros i porcs que se’n cruspeixen els seus aglans.
Les ciutats són antigues, moltes d’elles força monumentals, i els poblets mantenen encara un aire rural que costa de trobar en altres llocs de la Península Ibèrica. La natura, a gairebé tot arreu, és impactant.
La nostra estada en aquelles terres la vàrem centralitzar a Béjar, una petita ciutat al peu de l’estació d’esquí de La Cobatilla, dedicada històricament a la indústria tèxtil i que poc a poc es va transformant en un centre turístic prou rellevant.
La Sierra de Gredos apareix a tocar de Béjar. El seu perfil és impactant, feréstec, amb poblets a la seva falda com El Barco de Àvila, o petites agrupacions de cases al voltant d’una església.
El sender més popular de tot Gredos és el que parteix de la Plataforma de Gredos, per enfilar-se muntanya amunt fins a la Laguna Grande de Gredos. Nosaltres en férem un tros... i ens va entusiasmar. Fer-lo sencer deu ser genial.
A tocar de Gredos, la ciutat emmurallada d’Àvila. Sense ser gaire gran exerceix de capital de tota la regió nord de Gredos.
El seu centre històric és encantador, tancat per les millors muralles que nosaltres hàgim pogut veure fins ara. Dins seu, tot respira calma i tranquil.litat, amb uns carrers empedrats d’allò més agradables de recórrer, unes places boniques...
i una catedral imponent, estranyament més bonica de dins que de fora.
Una mica més al Nord, a una hora de cotxe, apareix una de les ciutats més maques de tot Espanya: Salamanca.
La ciutat és gran, però sense embussos ni aglomeracions, i amb un centre històric gairebé tot peatonal, encantador, fascinant.
Tot ell de pedra d’un color marró clar, a cada racó hi ha una sorpresa fascinant: la catedral nova, la catedral vella, uns quants convents, unes quantes cases senyorials, algun palau, la Casa de las Conchas, la Casa de la Muerte o la del Corregidor...
I la genial Universidad de Salamanca, potser la més prestigiosa de tot el país veí. La seva façana principal és una de les joies més preuades del recargolat estil plateresc.
I la Plaza Mayor, d’estil barroc, disenyada per Churriguera, a parer de la gent d’allà, la més bonica de tot Espanya... tot plegat impressionant.
Els paisatges que rodegen aquestes ciutats són força solitaris, amb molt poca indústria... un immens altiplà d’alzinars i rouredes interminables, amb aguilots i milans, toros i xais, conills i petits rosegadors.
És aquí on trobem la Calzada Romana de Béjar, les restes d’una de les vies de comunicació romanes més importants de tota la Península Ibèrica.
No en queden gaires testimonis, de la via original (potser el més rellevant és el Puente de la Malena i les fites de pedra conegudes com Miliarios), però el paisatge és tan agradable (humit i fred, boscós i farcit de petits ocellets) que una passejada solitària s’agraeix molt.
Ja més cap al sud, entrant a Extremadura, sobresurt un Parc Nacional extraordinari: Monfragüe.
Refugi d’aus i de mamífers emblemàtics, els voltors comú i negre, les àguiles imperials, els linxs o les cigonyes negres hi tenen alguns dels seus últims refugis de tot el planeta.
Nosaltres ens vàrem meravellar amb les seves pintures rupestres i el vol majestuós i immens dels voltors comuns... una experiència fotogràfica inoblidable.
La ciutat més propera al Parc és Plasencia, molt comercial i farcida de gent a tot arreu.
Serveix de punt de partida pels genials Valle del Jerte (a la primavera, farcit de cireres per tot arreu) i Valle de la Vera, on hi ha el Real Monasterio de Yuste, on va viure els darrers mesos i va morir l’emperador Carles V.
Situat en un lloc apartat de tot arreu, enmig d’una natura exuberant, la seva visita és particularment agradable.
I encara una mica més avall, Càceres.
Càceres ens va semblar una ciutat encantadora, amb un casc antic petit però molt acollidor.
Gairebé no hi vàrem trobar trànsit, a la ciutat, i la traquil.litat ens va semblar part indissoluble del seu casc antic. Tot ell empedrat, amb cases antigues, esglésies i palaus, restes de muralles i portes amb reminiscències àrabs prou boniques.
Un lloc on perdre’s una estona.
I encara una mica mica més avall, Mérida. La capital extremenya ja no ens va agradar tant. El seu centre històric està farcit de cotxes, i té molt poc encant. Els carrers peatonals són escassos i poc agraïts, i la seva joia més preuada, el Teatro Romano, estava TANCAT (era dia 31 de desembre).
Sort de l’aqüeducte i els seus voltants, situats a la perifèria, que ens va semblar un espai prou agradable.
I així es va acabar el nostre passeig per les terres castellanes més occidentals, allà on la pell de brau es troba amb els tòpics més autèntics de l’Espanya “profunda”.
I malgrat això, no vàrem pas trobar-nos amb una regió degrada ni empobrida, almenys a primer cop d’ull, més aviat ens va semblar una zona de natura privilegiada, ciutats amb història, gent prou amable i molts racons on perdre’t uns quants dies sense patir per l’avorriment.
Bon viatge, viatgers!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada