País Valencià

El País Valencià (hauria de dir Comunidad Valenciana, ja que això de País Valencià, quan deixes enrera el Delta de l’Ebre, s’esfuma totalment i complet) és una regió amb forts contrastos entre una costa massificada, enquitranada i plena de ciment, i un interior agrícola i agradable, folrat de tarongers i de petits poblets, alguns d’ells amb molt d’encant.

 Nosaltres férem estada en una bonica casa de turisme rural, al minúscul poblet de Terrateig, nosaltres i algun habitant més... 

dracs emblanquinats, per exemple!

Una primera aproximació a la zona podria ser a través de Xàvia, una ciutat agradable, amb un casc antic costerut, uns palaus bonics i sobretot un castell d’allò més remarcable.

De camí cap a la costa, ens trobem amb un monestir parcialment enrunat rodejat de rosers i tarongers, Simat de Valldigna. Un lloc que jo definiria com a romàntic, un punt misteriós i secret. 

I una mica més endavant, la ciutat de València. 

La capital de la regió és una ciutat gran, un punt impersonal, però amb un centre històric agradable, unes quantes places on passejar i una Ciutat de les Arts enorme i espectacular. 

Del centre en destaca la zona de la catedral, l’edifici de la Lonja, el de l’ajuntament i la bonica construcció modernista del Mercat Central. 

La seva Estació de trens del Nord i el Palau del Marqués de Dos Aguas també són força curiosos i d’arquitectura recargolada.

La Ciutat de les Arts i les Ciències és un altre món. Tot és ampli, gran, blanc, majestuós. Tot net i polit. 

El complex dissenyat per Calatrava alberga el Palau de les Arts, el Planetari, el Museu de les Ciències i l’Oceanogràfic. 

Tot plegat està recossit per amplis jardins, zones d’aigua i un pont espectacular, en un espai futurista a l’antic llit del Túria.

Sota mateix de València, hi apareix l’Albufera. Un autèntic llac a tocar de la costa, amb enormes canyissars rodejant-lo, i una fauna molt rica en ocells aquàtics i peixos diversos. 

Una passejada en barca ens va permetre admirar les barraques tradicionals i resseguir els camins de Bernats, fotges, polles d’aigua, un martinet de nit i gavines diverses. Molt agradable tot plegat. 

Una mica més avall, també arran de costa, es troba la ciutat de Gandia, amb el seu Palau Ducal dels Borja i poca cosa més. Això sí, el palau és espectacular.

Resseguint una mica els penya-segats del litoral, es pot arribar fins a Dènia, una ciutat molt poc interessant però que marca el punt d’inici de la zona costera més bonica de la tot el País Valencià. 

La zona compresa entre Dènia i Xàbia és genial, amb penyasegats alts i verticals, punxes que s’endinsen dins del mar, flora abundant i algun parc natural i tot. Qui ho diria enmig de ciutats anodines i platges de sorra fina farcides de turistes!.

El Cap de Sant Antoni és una zona impressionant. Caminar per les seves roques punxegudes i la seva flora abundant, és tota una meravella. 

Sobre mateix d’un dels seus penya-segats, hi trobem tota una renglera d’antics molins, avui sense aspes, que conformen una de les millors estampes de la costa Valenciana. 

El Cap Prim, ja als afores de Xàbia, és un altre d’aquests llocs agradables. Una passejada d’una horeta et porta fins a la punta mateixa d’aquesta agulla que s’endinsa Mediterrani enllà. 

La pau que hi regna et fa sentir lliure, en comunió amb el vent, el mar i les seves onades que trenquen al peu dels penya-segats. 

No gaire lluny, el Far del Cap de la Nao també és un lloc agradable, però com que hi han posat un restaurant, la carretera hi arriba fins a sota mateix del far... de romàntic no en té res, i de pau i llibertat, la justa. 

Baixant encara una mica més, Yfac. El Penyal d’Yfac, una immensa roca que s’endinsa mar enllà i que s’aixeca als peus de la ciutat, ofereix una cara espectacular, una imatge de posat encisadora, però serveix també per recordar que a la vida, la majoria de coses tenen dues cares molt diferenciades. Mirant el penyal des del sud, la postal és magnífica.

Mirant-lo des del nord o l’oest... la imatge és trista, cimentada, diria jo. 

Per acabar el recorregut, es pot fer una petita incursió terra endins fins a Bocairent, un poblet d’allò més encantador (ho hauria estat més als nostres ulls si el dia que hi anàrem no hagués diluviat sense parar).

Els seus carrers costeruts, cases antigues, el pou de glaç més gran que maig hàgim pogut veure i unes Covetes dels Moros que ens varen tenir entretinguts reptant pels seus túnels i galeries durant més d’una hora i mitja. Tota una experiència.

En fi, una petita i curta aproximació al País Valencià per conèixer una mica més de prop els nostres germans culturals, els nostres veïns més propers, això sí, cada dia més allunyats, més distants, més abocats a la cultura castellana i més recelosos del tabú  que representen els Països Catalans. 

Bon viatge, viatgers!