La ruta dels Càtars és una d’aquelles clàssiques rutes turístiques franceses, on cada pedra i cada cantonada sembla estar esperant que tu, un dia qualsevol, la vagis a veure.
La zona, al voltant de Carcassona, té uns atractius naturals i culturals impressionants, una mica com la que aquells homes mig monjos mig guerrers devien cercar ara fa ja un bon grapat d’anys. Un plaer per als ulls.
Carcassona és una ciutat partida en dos cercles concèntrics. El cercle interior és la ciutat antiga, amb les millors muralles que nosaltres mai hàgim pogut veure, i uns carrers dins seu d’allò més atractius si no fos per la superposició de restaurants i botigues de souvenirs. Una mica massa postís, tot plegat, encara que amb un indubtable encant. El cercle exterior és la ciutat nova, amb “escassos” punts d’interès.
Sortint de Carcassona resseguint el Canal du Midi, de seguida et comences a trobar amb carreteres estretes i un paisatge agreste i solitari.
De mica en mica et vas endinsan dins l’esperit càtar, fins que arribes als genials Castells de Lastours. Situats en uns turonets eriçats de xiprers, les restes dels 4 castells fan goig de veure.
Una passejada esgotadora per tot el seu recinte ens va permetre descobrir incomptables racons fascinants d’aquest complex càtar.
Una mica més lluny, el castell de Saissac, que emergeix solitari enmig d’una plana, i després l’abadia de St. Papoul, amb el seu genial claustre absolutament florit. Tot plegat història en majúscules, història feta pedra.
Es pot acabar el recorregut d’aquesta banda de la ruta al poblet de Castelnaudary, bonic, tot i que sense tant “encant” com prometia la nostra guia, i l’abadia de Villalongue, perduda enmig de la natura, lluny de tot i de tothom.
Un altre vessant de la ruta ens va portar fins a Lapradelle-Puilaurens, on hi ha un dels magnígics castells Càtars, enfilats dalt de la muntanya, amb mil i un graons per pujar. Fan suar una mica, aquests castells!
Seguint la ruta, ens vàrem trobar les Gorges du Galamús, una carretera encimbellada sobre mateix del penyasegat, amb unes vistes espectaculars i un sender que et porta fins a una ermita excavada a la roca.
I finalment vàrem trobar el castell més gran, espectacular i emblemàtic de la ruta, el Castell de Peyrepertuse.
Talment una proa de vaixell sobre la roca, ja des de lluny es veu imponent, dominant tota la vall, coronant un espoló rocós al centre d’una esplanada.
Des de dins, el paisatge que es domina és grandiós, des del Canigó fins a la Serra de les Corberes. El recinte és immens, amb restes de cases, esglésies, construccions diverses... devia ser impressionant viure aquí, fa uns quants segles, quan els “Bons Homes” senyorejaven aquestes terres.
A un cop de roc de Peyrepertuse, hi ha el darrer castell on es varen refugiar els Càtars abans que fossin esborrats del tot pel poder papal, el castell de Quéribus. Molt més petit que el seu company de vall, també enfilat dalt d’un turó empinat, el seu aspecte és impactant, ja que conserva molt sencera la seva estructura.
Té una fesomia més de fortalesa defensiva que de castell, i des de dalt de tot es pot veure el mar. Un lloc que impressiona de veritat.
De retorn cap a Carcassona, una aturada a l’abadia de St Hilaire, on, segons la llegenda, es conserva el celler on es va elaborar el primer vi escumós (Xampany) del món. Es pot visitar i tot, un forat a la roca.
El darrer sector que nosaltres visitàrem ens va portar també per carreteres secundàries envoltades de bosc mediterrani, alzinars i rouredes espesses i fosques, amb poc trànsit i poca gent voltant. La primera aturada fou el castell d’Arques, enmig d’un prat verd i rodejat de muntanyes (per arribar a aquest no cal pujar centenars d’escales, la qual cosa s’agraeix).
A dins d’una de les seves torres hi vàrem trobar un grapat de rat-penats.
Una mica més enllà, el castell de Termes, i després el de Villelongue Termenés i el de Minervois, tots ells prou encantadors. Tota la zona resulta interessant, amb petits racons d’història guspirejant aquí i allà.
Abans de tornar cap a casa, una petita aturada a Narvona, per tal d’admirar el seu centre històric, amb un edifici del mercat molt singular i una mena de macro-edifici que fa, al mateix temps, de Catedral i Ajuntament units per un arc de pedra.
I encara una petita escapada cap a l’abadia de Fontfroide (Fontfreda), un edifici benedictí de l’ordre del Cister.
Té uns racons molt bonics, un claustre preciós i uns jardins de roses que han rebut molts premis pel seu disseny.
Una ruta especial, particular, castells i natura revestits d’història.
Bon viatge, viatgers!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada