Castella la Manxa

Molins. La nostra intenció era veure molins, comprendre al Quixot i a Sancho Panza, entendre la pols de Castella. I una mica ho vàrem aconseguir. Castella la Manxa és un altiplà ressec al centre de la Península Ibèrica, amb grans extensions agrícoles i alguns pobles emblanquinats arremolinats al peu d’un turonet. I algunes ciutats grans amb història de l’antiga.

El nostre camí ens va portar en primer lloc a Mota del Cuervo, un poblet amb poc encant, però amb un parc de molins d’allò  més espectacular. Resulta sorprenent l’atractiu que tenen aquests antics molins de vent, que servien sobretot per triturar el gra dels enormes camps de cereals que senyorejaven les terres castellanes. 

El nostre destí següent fou el poble més famós de tota la contrada: Campo de Criptana. 

Els millors molins de vent de tota la regió, sobre mateix d’un petit poble força ben cuidat, amb racons agradables i gent passejant per tot arreu. Un lloc d’allò més recomanable. 

Tots els molins tenen un nom (per exemple, hi ha el Molino Sara Montiel, filla predilecta de Criptana), i les cases són blanques amb un ribet de color blau a les portes i les finestres. 

La següent aturada fou a Alcázar de San Juan. És una ciutat més gran, amb més comerç i més serveis, situats sobretot en un interminable carrer comercial. I cap a Belmonte falta gent! 

Primer el seu castell, espectacular, amb una planta impressionant (no tant recomanable la seva visita per dins), i després cap a la seva col.legiata, que només poguérem veure per fora.

Però no només de molins de vent tradicionals viu la gent de la Manxa. També tenen els moderns camps de molins generadors d’electricitat, igualment extensos i bonics de fotografiar. 

Una mica de ruta més llarga ens va portar fins a Cuenca. La ciutat és coneguda sobretot per les seves “casas colgantes”, balconades de fusta penjades sobre mateix d’un enorme penya-segat que hi ha als peus de la ciutat. 

La fotografia és bonica, tot i que en viu decep una mica, ja que només es tracta d’un reduït nombre de balcons. Afortunadament, hi ha un pont penjant sobre el precipici (segurament el més impressionant que mai hem travessat, fa una mica de por i tot) des del qual es poden obtenir unes bones imatges. 

El centre històric de Cuenca és petit però agradable, amb una arquitectura una mica peculiar. Els seus carrers tenen formes capritxoses, i les places fan una mena de dibuix estrany, suposem que per les limitacions d’espai que imposa el precipici sobre el qual està construït Cuenca. 

Als afores de Cuenca (de fet, 60 Km per unes carreteres de corbes boniques però inacabables) hi ha un del paratges naturals més sorprenents de la península: “La Ciudad Encantada”. 

Vindria a ser com un bosc crescut sobre les esquerdes que han deixat les roques al anar-se erosionant i trencant. I dins del bosc, hi han quedat un conjunt de camins per on et pots passejar tot admirant les estranyes formes que han adquirit les roques: una foca, uns elefants, una tortuga, un cocodril, bolets enormes i proes de vaixell. 

Tot plegat un espai d’allò més curiós, un punt irrealista, d’obligatòria coneixença. Una mica massa de gent per una passejada agradable. Val la pena, malgrat tot. 

No gaire lluny d’allà, un altre dels atractius naturals de la “serrania de Cuenca”, el naixement del Rio Cuervo. Un nou lloc agradable per la col.lecció.

El retorn cap a casa, com que era una mica massa llarg, el vàrem fer en dues parts. Entremig, una agradable aturada al Parc Natural del Desert de les Palmes, a Castelló. 

Allà hi férem una petita caminada fins dalt del Castell de Montcortès, des d’on vàrem poder obtenir unes magnífiques vistes del Mediterrani i de l’horrorós litoral Valencià. 

I amb una mica de vent a les orelles, reemprenguérem el camí fins a casa nostra, amb la imatge dels blancs molins i les arrodonides formes rocoses de la serra castellana a les nostres retines per sempre més. 

Bon viatge, viatgers!