Perú

Perú és un país màgic, fascinant, atractiu... natural. Tot sembla fresc i real, en general poc desgastat pel turisme,  malgrat tenir alguns dels monuments més importants del món. Un país on es respira autenticitat, tradicions, llengües i costums ancestrals, i un orgull de nació que no és fàcil de trobar avui en dia a gaires llocs tocats pel turisme. Un racó de món que ens va meravellar. 

Vàrem aterrar a finals de novembre a Lima enmig d’una boira que hi fa estada 6 mesos l’any. A la capital del país gairebé no hi plou mai, només tenen la humitat de la boira que cobreix el seu cel mig any seguit. Un lloc difícil per viure. La ciutat, però, és bonica de debó, amb un gran regust colonial, espais amples, parcs i monuments antics que la fan semblar un punt decadent però amb gràcia. 

Una gran ciutat llatinoamericana que, per estrany que sembli, ens va semblar interessant. La Plaza de Armas, la catedral, els convents i les esglésies, les avingudes i els restaurants de menjar peruà... tot de color blanc, groc o vermell. I , com a balcó de l'oceà Pacífic, el Parque del Amor, sorprenentment similar al parc Güell de casa nostra. 

 I després una hora d’avió fins al petit aeroport d’Arequipa. Es tracta de l’anomenada “Ciudad Blanca”, no se sap si perquè històricament hi ha viscut un gran nombre d’espanyols que no s’han barrejat gaire amb la població local, o perquè la ciutat sencera està fet amb una pedra de color blanc, d’origen volcànic, anomenada Sillar. 

Resulta sorprenent veure tanta uniformitat de colors en una ciutat gran. Ah, el dia abans de la nostra arribada, un terratrèmol de 5.5 graus va sacsejar la ciutat, fent algunes petites destrosses... sort que no hi érem!

El recinte del Monasterio de Santa Catalina mereix un comentari a part. 

És com una petita ciutat dins d’Arequipa. És com un immens recinte on no fa pas massa anys hi vivien una gran quantitat de dones de bona família, com a monges de reclusió, on cadascuna tenia una caseta pròpia, i criades fins i tot. Hi havia pous d’aigua, botigues, forns de pa, safareigs... tot pintat de colors blaus i vermells d’allò més intensos. Bonic i curiós de debò.

El món dels inques inunda absolutament el Perú. Aquest poble va regnar aquesta zona sud-americana no més de 200 anys, però va deixar una empremta tant bestial, que encara avui, més de 500 anys després, el país respira al ritme dels costums i tradicions inques: les llames, la coca, els seus animals sagrats (el cóndor celestial, el puma terrenal, la serp infernal), l’agricultura en terrasses i els teixits artesanals... 

 

els inques i les seves pedres, els inques i la seva tècnica de construcció, els inques i els seus rituals, els seus déus i les seves llegendes. Un país màgic, com deia. 

D’Arequipa vàrem enfilar cap a la Vall del Colca. Abans, vàrem haver de pujar Andes amunt fins a més de 4000 m, amb un paisatge extraordinari (ressec a la banda del Pacífic, més verd i humit quan et decantes cap a l’Atlàntic. Les vicunyes, els únics camèlids sud-americans que no han pogut ser domesticats i viuen en llibertat als altiplans andins, ens varen voler dir adéu. 

El “Mirador de los Andes” a tocar dels 5000 metres, resulta impressionant. Vàrem gaudir enormement amb el paisatge dels Apus (volcans coberts de glaceres que els Inques adoraven i hi feien ofrenes en forma de sacrificis humans). 

La Vall del Colca  és impactant: tot sembla tant “autèntic”, tant de veritat, que et fa oblidar que ets un turista i et sembla que ets a casa teva fent un volt. Els vestits de la gent (especialment les dones) són molt bonics i treballats, amb colors vius i moltes capes superposades (pel fred!!!). Cada regió del Perú es caracteritza per tenir vestits tradicionals diferents.

Aquest tipisme es tradueix en situacions curioses:

- Per dinar, Alpaca saltejada i “Soltero con queso” (resulta que a les núvies se’ls anomena “lomo”; llavors, als solters, se’ls diu que no tenen “lomo”, o sigui, no tenen carn. Un plat sense carn s’anomena “solteros”).

- El tallat, el fan amb una llet grogosa... llet de llama

- Aquest  territori és terra de Coyacas, un poble que antigament adoraven una muntanya en forma mig humana (acaba en una mina de bola allargassada), de manera que als nens, en néixer, se’ls posaven unes fustes al voltant del cap per tal que se’ls fes més allargassat i s’assemblés a la seva adorada muntanya.

- Els vestits de les dones sempre tenen ratlles horitzontals a les faldilles, ja que la Mare Terra (Pachamama) és plana, i el vestit dels homes sempre és tipus “poncho”, vertical, ja que els Apus (volcans nevats) s’enfilen amunt.

"El Cóndor passa"... sobre el Mirador del Cóndor, un dels llocs més impressionants del Canyó, amb les parets més verticals, on fan niu les escasses parelles d’aquest impressionant carronyaire andí (la segona au que vola més grossa del món). En vàrem poder veure tres o quatre en ple vol. Diuen que el Colca és el canyó més profund del món... diuen que diuen.

De camí cap a Puno, vàrem fer una aturada al cementiri de Sillustani, on hi vàrem trobar tombes inques i d’una cultura pre-inca, els Collas (les seves construccions estan fetes amb pedres més petites i menys treballades). 

La cultura de la fulla de coca està molt estesa al Perú. Dieun que va bé pel mal d’altura. Als mercats vénen fulles de coca com a casa nostra enciams. Nosaltres en vàrem comprar un grapat com a curiositat (les vàrem abandonar abans de tornar a casa nostra, que si no haguéssim tingut problemes a l’aeroport). 

Puno és la ciutat que està a la riba del llac Titicaca, el llac navegable més alt del món. És una ciutat poc interessant, força destartalada, amb moltes cases sense acabar, ja que la gent ha de pagar els impostos un cop acaba la construcció de la casa, així que la deixen sense rebossar, o sense acabar la teulada (amb ferros que hi sobresurten, maons posats de qualsevol manera) i així no han de pagar res. Fa un efecte estrany. 

Això sí, el llac és una meravella. Aquí hi viuen els Uros. Són un poble que quan els inques varen conquerir tot l’imperi peruà i els seus voltants, es varen refugiar dins del llac, i des d’aleshores viuen en illes fetes de Totora, una planta aquàtica semblant als nostres joncs, que van fent i refent eternament al llarg de tota la vida. No hi ha electricitat, ni gas, ni res de res, hi cuinen, hi cacen, i gairebé no en surten mai. 

Alguns dels seus habitants es consideren una mena de raça superior a la resta del món i no volen mantenir cap mena de contacte amb el món exterior, ni turistes ni locals. Una manera tant particular de viure que et crida l’atenció de seguida. S’ha de veure món. Un lloc impressionant. 

A Perú, el nombre d’indígenes supera de llarg la d’occidentals establerts al país. Això fa que, com a poble, hagi pogut mantenir les seves tradicions i els seus costums. Alguns pobles com els Uros o la gent de Taquile gairebé no tenen contacte amb el món occidental, i molts pobles dels altiplans andins han sabut conservar perfectament les seves tradicions, de manera que vestir de forma tradicional, llevar-se quan surt el sol i fer llargues caminades per anar a treballar al camp, tornar quan es fa fosc cap a una casa de Tova i palla, no és una cosa per explicar als turistes sinó la seva vida de cada dia, el seu anar fent, anat tirant. 

Això fa un poble autèntic, una societat amb arrels i amb esperances de futur. Les que siguin, no necessàriament de luxe ni de capitalisme, o potser sí, les que ells decideixin.

I, llavors sí, camí cap a Cuzco! Són 8 hores en una mena d’autobus mig destartalat que et porta per uns paisatges espectaculars, pel cor dels Andes, pujades i baixades entre cims nevats, altiplans pelats i ventosos, cases de tova i persones vestides amb els seus vestits tradicionals, molt més apagats aquí que no pas al Colca, per exemple. 

Abans d’arribar a Cuzco, una aturada al temple de Huiracocha, el principal déu Inca. Un lloc impressionant, amb restes d’un enorme temple dedicat al déu, edificis que feien de magatzems, oratoris, vivendes... i el camí Inca, que arranca de Cuzco i arriba fins a Tucaman, a  l’Argentina, creuant pel bell mig del santuari... un espai místic i memorable. 

Comencem a endinsar-nos al cor mateix de la Terra Inca.

Cuzco és una ciutat bàsicament colonial, però amb reminiscències inques a cada cantonada, sobretot als seus afores, que estan farcits de santuaris, temples, runes inques... pedres enormes per tot arreu. 

Així hi ha el santuari de Sacsayhuaman, on hi ha una pedra que pesa unes 200 tones, i que els inques varen esculpir i portar de qui sap a on...

 també hi ha el laberint de Kenko, amb curioses formes esculpides a les pedres per on feien córrer la sang de les víctimes de les seves ofrenes...

o els “Banys de l’Inca”, un lloc on l’aigua sempre és fresca i bona, i on les dones que volen quedar embarassades hi ha de veure aigua cada dia durant 2 mesos. 

Una mica més lluny de Cuzco, dins de la Vall de Corao, vàrem poder visitar una mena de cooperativa tèxtil, on un grup d’indígenes peruans s’han organitzat per fer teixits de qualitat, des de la seva producció primària fins a la venda dels jerseis de llana d’alpaca a la botiga. Es diuen Awana Cancha, i resulta meravellós veure com tenyeixen les llanes amb tints naturals. 

Les escales d’Ollantaytambo, fent de fortalesa Inca, són esgotadores i meravelloses, geomètriques i sorprenents... llocs com aquests fan del Perú un lloc únic a la Terra. Ni que sigui mig malalt, mig amb diarrea mig amb vòmits per culpa de massa “mate de coca”, aquesta terra et deixa entreveure un punt de màgia difícil d’explicar. 

I apa, cap al Machu Picchu amb un tren que passa encaixonat entre valls i muntanyes, atronitat, que per superar pendents va endavant i endarrera fent ziga-zagues, que tremola tot ell, i que de mica en mica aconsegueix endinsar-te en el món màgic dels inques i dels indígenes peruans. 

El Machu Picchu, una meravella. Per a mi, el lloc més especial en el qual mai hagi estat. S’hi arriba a peu o a sobre d’un autocar encara més atrotinat que el tren que et porta fins a Aguas Calientes, enmig de la selva tropical, entre turons empinats, animalons sortint d’aquí i d’allà i aigua en forma de vapor i en forma de rius que baixen de les muntanyes emblanquinats i embravits. 

El Machu Picchu, l’antiga ciutat sagrada dels Inques, la ciutat perduda, un mite... una realitat. Uns quants batecs al cor, un somriure estrany als llavis, una mica de boira dins del cap. Especial com cap altra cosa al món.

Fa tot just 500 anys que els inques varen deixar les seves petjades a la terra on nosaltres hi vàrem deixar les nostres. Un poble efímer, i malgrat tot etern, immortal en les seves pedres i les seves creences. 

De tot en feien un ritual, segurament convençuts com nosaltres que això uneix i cohesiona, dóna sentit a la vida alhora que explica la història d’una poble. Segurament nosaltres no fem sacrificis humans ni posem pedretes als cims més alts per demanar protecció als déus, però també tenim els nostres rituals, alguns de col.lectius i altres d’individuals, tots igual d’importants, igual de transcendents. 

Bon viatge, viatgers!