MARROC

El Marroc és un país impressionant, espectacular de totes totes. Sense cap mena de dubte, el país més proper que tenim si volem submergir-nos en un indret radicalment diferent de casa nostra. Absolutament recomanable. 

Nosaltres hi anàrem pel nostre compte. Havíem llogat l’avió, un cotxe i la majoria de nits d’hotel des de Vic, però tota la resta va ser cosa nostra. Això no és gaire habitual, ja que la majoria de turistes que vàrem trobar anaven en grups organitzats, o almenys amb un conductor-guia que a manera de taxi “full-time” els portava a recórrer el seu país.

No vàrem tenir cap entrebanc seriós, no vàrem passar per cap dificultat, ni cap manca evident de seguretat, ni res per l’estil. El Marroc no és un país fàcil per anar pel teu compte, no seria el viatge que recomanaria a algú que volgués sortir per primera vegada de casa seva, però amb una mica d’experiència voltant per aquests móns de déu (no en cal pas gaire), es pot creuar de dalt a baix, de tort i de través, tot el país. 

La nostra arribada fou a Casablanca, la ciutat més gran. Molt poc interessant, molt degradada, amb una gran quantitat de barraquisme als seus afores, només destaca per la seva enorme i moderníssima mesquita de Hassan II. Diuen que a dins la sala d’oracions, hi cap sencera la catedral de Notre Dame de París!

Afortunadament vàrem fugir ràpid de Casablanca i ens vàrem endinsar a Rabat, la capital. La ciutat és més petita, però molt més interessant. La seva Medina és genial, amb un Zoco (zona comercial) atapeït de gent i de qualsevol producte imaginable, amb molts poc turistes i moltes dones amb el cap tapat (també moltes altres, sobretot de més joves, sense tapar, i amb absència de burques). 

La Kasba (ciutat antiga emmurallada) dels Udaia, en un extrem de la ciutat, resulta molt sorprenent, amb els seus estrets carrers de cases emblanquinades amb tocs de blau i de vermell. El Mausoleu de Mohamed V (amb un mojaidí que hi canta oracions les 24 hores del dia) és prou espectacular. 

Una mica més enllà, encara a la costa atlàntica, l’antiga ciutat de Volubilis, romana, amb les plantes dels edificis i alguns mosaics prou ben conservats, ens va agradar. I per acabar amb les ciutats imperials, Meknes, similar a Rabat, potser menys cuidada, però amb detalls d’allò més encisadors d’art marroquí i una medina que també val la pena recórrer. 

Aquí hi vàrem trobar el primer “narrador de contes”, un avi que, en una plaça a l’entrada de la Medina, explicava rondalles a la gent que feia rotllana al seu voltant... no vàrem entendre res de res, però ens va agradar l’espectacle. 

El paisatge d’aquesta zona és molt mediterrari, ressec però amb alguna zona de vegetació, molts camps de conreu (cereals) i gent anat amb el seu ase amunt i avall. Ens va semblar talment el nostre país potser un centenar d’anys enrere.

La darrera gran ciutat (fins a Marraqueix) de tot el nostre viatge fou FES. La seva enorme, complicada, radicalment interessant i perdedora Medina ens va captivar. 

Només entrar, desenes de nens de poc més de 10 anys et rodegen i et demanen si vols que et  facin de guia. Al final, has d’escollir-ne un, pactar un preu, i deixar que et porti on tu li demanes o a on ell li dóna la gana... així deixen d’atabalar-te la resta de canalla. 

 En Mohamed, i un amic seu que es va afegir a la ruta a mig fer, ens va portar per tots els carrers dels oficis, de les parades de fruits secs, fruita, catifes, làmpades, animals engabiats, tallers de confecció... i també a la zona de les adoberies, amb la seva duresa, les seves repugnants olors, la seva bellesa sòrdida però captivadora... una mica d’Edat Mitjana al segle XXI. 

Després del seguit de ciutats imperials, necessitàvem descansar una mica de tanta urbanitat, de manera que vàrem creuar l’Atlas, la gran serralada marroquina. Un plaer per a la vista, per a les orelles (per fi, silenci!) i per al nostre esperit. Una mica de tranquil.litat que uns quants Macacos dels Boscos de Cedres del cim de l’Atlas ens varen ajudar a trobar. 

A poc a poc els poblats fets de Tova comencen a sovintejar, els palmerals dels oassis es fan cada vegada més presents, i la gent es veu més relaxada, amb més calma que no pas a la costa atlàntica.

Això sí, són igual de pesats i d’enganxifossos amb els turistes com nosaltres, intentant sempre vendre’t alguna cosa... tenen una perspicàcia especial que els fa els millors comerciants davant de qualsevol ocasió. Si no te’ls saps agafar bé, es pot convertir en una petita tortura. Si aprens a conviure-hi i a seguir-los el joc, tot esdevé més divertit i interessant. 

Aquí la temperatura ja puja fins als 40ºC amb facilitat, i el desert es va intuïnt cada vegada amb més claredat. En arribar a Arfoud, una petita però interessant ciutat a tocar del desert del Sahara, una forta tempesta de sorra ens va encegar els ulls i demostrar que qui mana, de veritat, al Marroc, és el clima. 

Les tendes berbers comencen a imposar-se a l’horitzó quan arribes a l’altre cantó de l’Atles, les dones ja vesteixen molt més tapades, i els homes acostumen a portar xilaba. 

La zona del Palmerar del Tafilet, a les mateixes portes de l’oceà de sorra del desert, ens va deixar bocabadats. Minúsculs poblets (ksur) de tova, homes i dones caminant dalt, davant o darrera els ases, espectaculars construccions de defensa totalment fetes de fang ressecat... per quedar bocabadat. 

Una passejada per la kasba del riu Ziz, enfonsada sota terra per evitar els rigors del desert, fosca, decadent, però viva i resistent com un animal maltractat i escarmentat amb la vida, ens  va deixar el cor petit com un cigró. Mare de déu senyor!  

Una nit al desert... el millor de tot el viatge, el nostre primer contacte amb l’oceà de sorra vermella del Sahara i la més absoluta solitud, el més gran del silencis, el millor cel estrellat que mai hàgim pogut veure. Una haima immensa només per a nosaltres quatre, ninúg més enlloc, cap llum, cap so, cap persona al nostre voltant. 

Un sac, unes quantes mantes, i a dormir fora de les tendes, amb el cel “fent de sostre de l’habitació” i la sorra acariciant-nos la cara... l’endemà al matí, tot el cos arrebossat amb els finíssim granets saharians. I una posta de sol impressionant, i una sortida de sol igualment fantàstica... 

i un sopar berber, i un esmorzar berber, i un parell de sentències berbers: “vosotros teneis el reloj, nosotros tenemos el tiempo” i “detrás de una duna, sempre hay otra, y otra, i otra...” una experiència brutal. 

 Mil colors en un mateix turonet de sorra.

Una mica de camí enmig de dunes, cap al sud, ens va portar fins a Tinergir, on enfilàrem cap a les gorges del Dades i les gorges del Todhra. Les dues són espectaculars, pel paisatge i pels pobles de tova amb fortificacions impressionants, tot fet de fang i de palla.  

 Els oasis esdevenen el punt de trobada de tota la gent de la rodalia, amb mercats, alguna que altra botigueta, i aquesta manera que tenen de reparar qualsevol trasto a peu de carrer, com si fos el propi taller, des d’un cotxe enorme a una batedora de cinquena mà. Els camells esdevenen els animals més emblemàtics de la zona, prenent el protagonisme als ramats de cabres que hi ha una mica més cap a la costa. Les carreteres esdevenen pistes de terra batuda, i al pols ho envaeix tot, tot i tot.

El camí fins a Ouarzazate està farcit de Kasbash, algunes força enrunades, altres molt espectaculars. Unes fortaleses molt curioses, mig amagades entre palmeres i petits horts on costa que hi creixi alguna cosa (amb l’escassetat d’aigua que tenen no ens estranya gens. Hi ha llocs on ens varen dir que només hi plovia un cop cada tres o quatre anys). 

Enmig del no res, una serralada espectacular (el Jebel Zagro), i enmig del no res no res, un salt d’aigua: Tizgui. I una palmera. Res més. Recomanacions de la gent del país. Un lloc impressionant.

Segons els berbers (el poble del desert), “los catalanes son los berberes españoles”. En principi es refereixen al fet que ells són un poble diferent del marroquí, que també els nega la seva independència, i posa traves a la seva llengua i la seva cultura... però a vegades sembla que ho diguin per caure’ns simpàtics... i per si els volem comprar alguna cosa. En fi, cal jugar quan ets en una partida. 

 

De camí cap a M’Hadid, a tocar de la frontera amb Argèlia, en ple desert de Sahara, el paisatge es torna altra cop agrest, amb molta sorra i alguna palmera aquí i allà... impressionant per a nosaltres que no hi estem acostumats. Allà la gent és tant tant hospitalària, que costa baixar del cotxe. Se’ns  va fer una mica carregós. 

Però és que som nosaltres que els anem a empipar-los a casa seva, per tant, som nosaltres els forasters i qui necessitem adaptar-nos... vàrem fer-hi una curta passejada i cap al nord falta gent. Els 42ºC a l’ombra costen de suportar. Sort que el menjar és d’allò més bo (no gaire variat, això sí: Tagine de pollastre i verdures, cous-cous, amanida de taronja, i patates). 

La zona d’Oarzazate té les millors Ksar (fortaleses) de tot el Marroc. Ait Benhadou és una meravella, patrimoni de la humanitat.  Llavors ja ve l’Alt Atles... unes carreteres estretes de muntanya, algunes Kasbash, bous i ases per tot arreu, dones rentant la roba als rius... i el port de Tizi n-Tichk, el més alt del país.  Aquí i allà vàrem trobar alguns mercats espectaculars... i diferents.

I cap a Marrakech.
Abans d’arribar, però, els salts d’aigua d’Uzud. Una meravella, ni que sigui pel contrast: aigua a dojo enmig d’una plana resseca i mig erma. Un rierol, gent que s’hi banya, que hi fa festa, un camaleó despistat dalt d’una branca i esquitxos que et refresquen la cara... 

quin plaer més petit i més fantàstic. Llàstima dels més de 600 graons que cal superar per arribar-hi. 

Marrakech és una plaça i un Zoco; és sobretot Jemaa El-Fna i els seus sucs de taronja, les seves serps, els seus aiguadors i les dones que fan tatuatges de Henna; els venedors de souvenirs, els ensinistradors de micos i els narradors de contes. 

I a la nit, els cuiners i els dansaires, les llums i els focs... i a tota hora les olors a espècies i a suor. 

I aquí s’acaba el camí per la sorra, la gent, els paisatges i les postes de sol del país que tenim a tocar i que ens neguem a conèixer, no fos cas que en agradés. No fos cas que hi coneguéssim algú que ens atragués, no fos cas que ens enamoressin els seus colors i la seva naturalesa, la seva cultura i el seu “deixar fe”. No fos cas que El-Maghrib el-Aqsa (el país per on es pon el sol) ens captivés. 

Bon viatge, viatgers.