ÀUSTRIA

Àustria és Alps. Alps per tot arreu. Muntanyes, glaceres, boscos immensos, ciutats amables, aigua i una mica massa de gent a tot arreu. És camps de concentració, telecabinas, senders i flors silvestres, cases de fusta, poblets de postal i carreteres de muntanya amb peatge. Àustria és cultura, música, monuments i un idioma que no s’entén de res. Un lloc d’allò més agradable.

Viena té un cert encant, edificis antics, desgastats pel temps, algunes esglésies i cases senyorials, parcs i jardins (amb el Prater com a pulmò verd i zona d’oci), bonics i sofisticats palauets que donen caràcter a la ciutat, una enorme catedral a l’Sthephansplatz i el palau dels Ausburgs (el Hofburg) presidint to el conjunt. 

Tot molt... com molt ben posat, una mica com amb poca vida. Ens va agradar... però justet.

Vàrem sortir de Viena resseguint el Danubi, el riu que dóna personalitat a tot el nord est del país. Resulta d’allò més agradable conduir per petites carreteres entre vinyes, colors ataronjats i un riu tranquil malgrat el seu gran cabal. Tot resulta molt plàcid... fins que arribes a Mauthaussen, l’antic camp de concentració Nazi, avui reconvertit en un Memorial de l’holocaust. 

Poques coses a la vida ens han impactant tant, estant de vacances, com Mauthausen. Impactat en negatiu. Encara avui és horrorós, t’oprimeix, hi costa de trobar un somriure. Imaginar la vida al camp, la mort, la zona dels forns crematoris et fa posar els pèls de punta.

Sembla mentida com va poder passar una cosa com aquella... i encara ho sembla més que, en diverses parts del món, encara estigui passant avui. 

Fa feredat.

La nostra casa durant una setmana sencera va ser un apartament molt xulo a Lofer. Hi havia una enorme sala de jocs on en Marc, cada tarda, hi deixava la seva empremta. Molt i molt bé. La nostra primera sortida va ser la zona de Salzkammergut, una regió de grans llacs i muntanyes no massa altes, un paisatge agradable, amb poblets tot típics escampats aquí i allà. 

I després, Salzburg, la millor ciutat de tot Àustria, a parer nostre. 

També té un punt de senyorial, com tota Àustria de fet, però respira vida pels quatre costats, vida i música, Mozart a la sopa (una plaça, un carrer, la seva casa natal, un record pels turistes, fotos, bombons, violins, botigues... Mozart i més Mozart). 

El seu castell enfilat dalt de tot d’unes increïblement costerudes rampes (obligatori pujar-hi a peu... amb un piolet, a poder ser) ofereix unes vistes sobre la ciutat impressionants. 

La zona del Dachtein ens va sorprendre sobretot per les seves famoses... coves de gel! Són com les grutes de casa nostra... però amb gel al seu interior. No n’hi ha a gaires llocs del món, d’aquestes coves. 

Són d’allò més interessants... i fredes i humides! Per arribar-hi ens va caldre agafar un telefèric i després fer una caminada de més de trenta minuts per un estret sender, costerut i moll per la pluja. Déu n’hi do!  Per aquí també hi ha el que es diu que és el poble més bonic de tot Àustria: Hallstat.

Tot el país té unes carreteres d’allò més agradables. Moltes d’elles són de muntanya, però no sé si perquè tenen un paisatge impressionant o perquè són prou modernes i ben cuidades, no es fan gens pesades. Sovint hi trobes espectaculars mansions, alguns salts d’aigua prou remarcables o castells d’allò més encisadors. Un dels millors, el de Hohenwerfen. Això sí, tenen uns “caminets” d’accés llargs i empinats que no s’acaben mai. 

Abans d’abandonar Lofer, ens vàrem endinsar per l’Alta Carretera Alpina del Grossglokner, una impressionant carretera de muntanya de peatge, que et porta fins als 2577 m sobre el mar, enmig d’espectaculars paisatges alpins, grandiosos cims nevats, profundes valls i unes panoràmiques de postal. Genial. Al peu de les glaceres hi viuen... marmotes! Divertides de debò. 

Kitzbujel és el típic poblet austríac de muntanya més o menys turístic (més que no pas menys). Preciós, molt ben cuidat, amb moltes cases pintades de colors divertits, amb murals o pintures de caça, d’esquí, de senderisme... realment agradables de passejar. Ens varen agradar molt aquests poblets com Sant Johan, Heiligenblut, etc. 

També els salts d’aigua són força espectaculars. Un exemple, el de Krimmler. Són molt sorollosos, cabalosos... i esquitxen molt! Bonics.

La segona part de les vacances les vàrem fer en un altre apartament (no tant genial com el de Lofer) a Fulpmes. La nostra primera sortida, Innsbruck. Una petita ciutat agradable de debò. Té un centre recollit, coquetó, no tant espectacular com el de Salzburg, però a mi  em va agradar especialment. La zona del “teulat d’or”, la plaça i les seves cases, resulta especialment memorable.... desafortunadament, un "problema informàtic" ens va fer perdre unes quantes fotos... coi de trastos!

Poques fotos, doncs! 

I el dia següent.... cap a Alemanya! Volguérem visitar el famós castell de Neuschwanstein (Nou Cigne de Pedra). Un castell de somni!. 

Nosaltres només el volíem veure per fora, no volíem entrar, perquè les visites guiades amb en Marc són una tortura, així que vàrem enfilar el camí que en gairebé una hora d’ascensió (a poc a poc) et porta des de l’aparcament fins a la mateixa espectacular porta d’entrada a aquest castell símbol del romanticisme. Tan el castell com el lloc resulten d’allò més impressionants. Una zona digna de ser visitada. La ciutat dels seus afores, Fussen, és agradable, sobretot si no la trobes absolutament atapeïda de turistes com la vàrem trobar nosaltres.

El poblet més alt de tot Àustria és Rofen. Té un paisatge espectacular, hi fa un fred remarcable (a mig agost), i està prou ple de turistes per ser quatre cases i una església.

La propera visita austríaca va ser la Vall del Pitzal. No té massa res d’especial... si no fos que al final de la carretera pots agafar un tren soterrat, i després un telecabina que et porta fins dalt del cim anomenat Hinterer Brunnerkogel (3340m). 

Des d’allà dalt, colgats de neu i amb un fred ben viu, la nostra guia diu que s’obté la millor vista de tots els Alps. No sé si la millor, però si una de grandiosa, enorme... ja no em queden adjectius. Fou la primera vegada a la vida que vàrem tenir la sensació de ser dalt d’un cim important, dalt d’una muntanya d’aquelles complicades, d’alpinista, que mai de la vida tindrem la sort (ni les ganes) de conquerir a peu. Limitacions de ser “persones normals”. Una sensació única. Virginal. 

 La nostra darrera caminada fou a la Vall d’Ischgl, resseguint el riuet que baixa de les glaceres.

 Una caminada d’allò més relaxant, divertida, que ens ha permès acomiadar-nos amb calma d’Àustria, esplaiar-nos amb el paisatge, i comprovar que, quan vol, en Marc camina una barbaritat.

Bon viatge, viatgers.