RÚSSIA

Després de dues adopcions al país dels Tsars, i d’un bon grapat d’hores penjats del cel dins d’uns avions prou decents, tenim unes quantes imatges gravades a les retines que ens permeten dibuixar un petit fragment d’aquest enorme país, blanc a l’hivern, gris a la tardor. De la primavera i l’estiu, no en sabem res. 

Moscú és la capital de l’actual Federació Russa. Situada geogràficament dins d’Europa, a l’extrem occidental del país, és una enorme ciutat de més de deu milions d’habitants, que camina dia a dia, minut a minut, amb passes gegantines i inaturables cap a la modernitat occidental més absoluta. 

Botigues, gratacels, edificis moderns i tanques publicitàries recorden a tothom que el comunisme va esdevenint, cada vegada més, un record del passat. La tomba de Lennin, en un racó de la plaça Roja, s'encarrega d'evitar que desapareixi del tot.

 El centre històric, però, conserva encara la grandiositat dels temps d’Stalin. Tot és excessiu, exagerat, amb un punt d’aspre però absolutament harmoniós. I vermell, tot vermell. 

  La plaça roja és un immens rectangle amb el Kremlin a un cantó, el mausoleu de Lennin a sota seu, la catedral de Sant Basili en un lateral, el museu d’història a l’altre, i l’immens centre comercial Gum, el més gran i luxós de tot Rússia, tancant la darrera cantonada. 

 Té un encant molt particular, la plaça. Sant Basili és realment especial, amb els seus bulbs d’estil bizantí, els seus colors i els seus contrastos. Tot plegat un lloc realment encantador. 

 El conjunt d’edificis rojos que rodegen la plaça conformen un espai monumental digne d’admirar, amb les magnífiques esglésies de Sant Jordi i la de la Verge de Kazan. 

 Més enllà de la plaça, hi ha altres racons fantàstics. Començant pel riu Moskova, que recorre de punta a punta la ciutat. 

La catedral de Crist Salvador, grandiosa, es va construir en poc més de 5 anys (es va acabar tot just l’any 1999), situada sobre mateix de la que era fins aleshores la piscina a l’aire lliure més gran d’Europa. 

 El monestir Danilovski és (a més del lloc on hi havia el nostre hotel de Moscú per a tots els viatges que hi férem) la seu de l’Església Ortodoxa Russa, el que equivaldria al Vaticà de Roma. En tenim un bon grapat de fotos, moltes fetes des d’alguna de les diverses habitacions que hem tingut al llarg dels nostres viatges.  

A vegades sense neu...

i altres ben nevat!

El teatre Bolshoi també és un altre punt obligat de visita, com el monestir Novodévichi o el Carrer Arbat, considerat l’autèntic centre històric de Moscú, que encara manté l’arquitectura tradicional de l’antiga ciutat de pescadors, origen de l’actual megàpolis. 

 Els gratacels estalinistes (7 immenses torres que va fer edificar Stalin sembla que per motius supersticiosos i per celebrar la victòria a la segona Guerra Mundial) rodegen el centre històric, incoent espais tan agradables com el parc Gorky o la plaça Pushkinskaya.

Deixant ja Moscú, la primera ciutat que coneguérem (de manera molt fugissera, gairebé de passada) fou Tula. Gairebé no en tenim cap foto. 

Situada a 3 hores en cotxe de la capital, unida a aquesta per una recta interminable rodejada de boscos de coníferes on centenars de persones van a buscar bolets i els vénen al costat de la carretera, Tula és una ciutat vella i degradada, de carrers mal asfaltats, cases de fusta atrotinades, edificis grisos i un centre històric petit però encara prou bonic. 

És famosa sobretot per la fabricació dels millors “samovars” de tot Rússia. Són els tradicionals recipients per preparar el te, habitualment metàl.lics. N'hi ha un museu i en trobes a moltes botigues, són bonics de debò.

L’altra ciutat que coneixem, aquesta força millor ja que hi estàrem molts més dies, és Chità. 

 Situada sobre mateix de Mongòlia, a 6 hores d’avió de Moscú, en plena Sibèria, és una ciutat no gaire gran, també antiga i vella, encara molt arrelada als costums comunistes, amb botigues sense aparadors, poca gent als carrers, tramvies atrotinats, i una capa de neu que la cobreix totalment més de 6 mesos l’any. 

 A l’hivern arriben amb facilitat als 40 graus sota zero, amb una màxima que no puja de 15 sota zero. Pics de 50 sota zero són comuns gairebé cada any. No hi neva molt, però tota la neu que hi cau, queda petrificada i no marxa fins algú la treu o arriba “l’estiu”. 

 Al novembre es fan unes escultures de gel a la plaça de Lenin que duren tot l’hivern, i és comú veure contínuament gent trencat el gel de les voreres i petites excavadores retirant la neu dels espais públics. 

 Quan fa tant fred, no pots estar més de 15 minuts al carrer encara que portis tota la roba del món a sobre. Les cames se’t congelen i no hi ha manera de recuperar-les fins al cap d’un parell d’hores; la cara se’t torna vermella i fins els ulls et fan mal. Molt molt fred. A la foto, un dels pocs moments que vàrem veure gent jugant al carrer, baixant amb plàstics pel castell fet de gel. Deuríem estar a uns 20 sota zero!

 Dins dels cotxes, els vidres (evidentment excepte el de davant, gràcies a la calefacció), es glacen amb pocs minuts degut al contrast de temperatures entre dins i fora, i a l’interior dels edificis tenen la calefacció tant alta, que la gent va en màniga curta mentre a fora no es pot viure de fred. El contrast, només atenuat una mica per la doble porta que tenen tots els edificis, és tant brutal que gairebé mareja. 

 La ciutat en si té alguns racons amb prou encant. Una enorme església amb cúpules daurades, la plaça de Lenin, un parc ple de coets i avions militars, i algun que altre edifici modern.

I poca cosa més.

Els nostres no han estat uns viatges turístics, de manera que no podem explicar les típiques "postals" que descriuen les guies de viatge. Han estat uns viatges tan intensos, tant carregats de pors i d'esperances, que tot el que els ha rodejat han esdevingut petites engrunes, tasts d'allò que pot oferir un país tan immens, tan divers i tan diferent del nostre com sigui possible imaginar. 

  

Un cop més, aquesta vegada també...

Bon viatge a tothom.